A la tardor de l’any 1998,
vaig traslladar-me a la ciutat italiana de Gènova per treballar amb la
companyia del Teatro della Tosse. Va
ser una experiència fantàstica tan a nivell professional com a nivell personal.
En primer lloc, perquè significava un canvi d’aires, després perquè implicava
conèixer altres maneres de fer i finalment perquè tindria l’ocasió, i això no
ho sabia encara, de viure experiències realment divertides.
El fet de viure un temps a
l’estranger et dona la oportunitat de reflexionar sobre a quin punt et trobes
i, d’alguna manera, també t’ajuda a concretar la teva pertinença... Pertànyer a
un grup, a un conjunt... aquesta idea m’aterra.
Etòlegs de tot el món han
dedicat i dediquen el seu temps d’investigació a analitzar i a intentar
comprendre les dinàmiques dels bancs de
peixos. Han arribat a conclusions realment reveladores sobre uns
comportaments que es podrien aplicar perfectament a la societat humana. Les
causes principals d’aquestes agrupacions estan directament relacionades amb
aconseguir menjar i protecció, és a dir, evitar o minimitzar els atacs
d’individus d’altres especies.
Tan bon punt van començar
els assaigs de Romeu i Julieta (era
l’espectacle pel quan m’havien contractat), els meus companys (i després amics)
de repartiment van decidir que potser em sentia sol lluny de la meva ciutat i
van iniciar una creuada per presentar-me a tota la gent d’origen català o
espanyol que visqués en aquell moment a la ciutat. Només em van presentar una
noia de Madrid que havia decidit passar una temporada a Itàlia, podria dir que
el motiu era que mantenia una relació sentimental amb un genovès, però mentiria
perquè no recordo el motiu real de la seva estada. Ens vàrem caure bé (per sort
i alleugeriment de la gent del teatre) però no ens podíem trobar gaire ja que
teníem una incompatibilitat horària important. Ella treballava de cambrera en
l’únic restaurant espanyol de tota Gènova. Situat al port, servien tapes i
truites sota les ordres d’un cuiner napolità que presumia ser un gran
coneixedor de les costums gastronòmiques ibèriques. La meva amiga madrilenya em
va desaconsellar que hi anés.
Els bancs de peixos es mouen
com si fossin un únic organisme. Poden composar-se per milers de peixos i tanmateix
els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats. Tenen una
jerarquia altament definida, els peixos amb millor forma i que tenen més gana
són els que encapçalen la expedició, a la seva vegada, dirigeixen els moviments
de la resta del grup. No sempre són els mateixos, van variant segons les
condicions. Els més febles són els que és queden a les darreres posicions.
Biòlegs han arribat a la conclusió que les pitjors posicions son les laterals, ja
que es consideren perilloses, a canvi és on es rep millor el menjar. Les
posicions centrals són les més resguardades però, a la seva vegada, és on es
rep pitjor el menjar.
Després del fracàs de no
trobar gent de la vella Hispania per fer-me sentir com “a casa”, els meus
col·legues italians van intentar aparellar-me. Possiblement, el cas més
escandalós, va ser quan em van invitar a sopar a casa d’un reconegut
historiador. El fet va anar de la següent manera: El teatre havia demanat a una
novel·lista amb molt d’èxit (a causa de l’alt contingut eròtic de les seves
narracions) fer una nova dramatúrgia més actualitzada de la obra de Shakespeare.
Era una persona que tenia la meva total simpatia i, tot sovint, havíem petat la
xerrada en algun cafè de la ciutat. Ella estava relacionada amb les classes
intel·lectuals i jo, com element exòtic de la companyia, era força atractiu per
ser l’invitat ideal a tot tipus de vetllades. Un dia, en una pausa d’assaig, em
va anunciar que teníem un sopar amb gent molt interessant: Un metge, una
periodista de la RAI i un llarg etc. El convidat d’honor: un servidor. No va
acceptar la meva negativa. Se m’havia passat per alt un detall important. La Francesca
tenia una tendència natural a la morbositat...
El sopar va ser molt
agradable. En arribar a les postres, l’amfitrió em va voler ensenyar el palauet
on vivia. Entre cambres i explicacions sobre l’origen de l’immoble vam arribar
a una zona on no hi havia llum a causa d’unes reformes que s’estaven fent i va
ser, precisament, en aquell instant quan vaig descobrir el motiu pel qual havia
estat convidat: una mà que no era meva acariciava la meva bragueta...
Crec que els meus amics
italians estaven intentant trobar el meu banc
de peixos. Les diferents identitats que tenim com essers individuals, a
vegades, son una petita trampa per inscriure’ns dins d’un grup. Nacionalitat,
aficions, sexualitat, professió son etiquetes utilitzades per sentir-nos parts
integrants d’un col·lectiu, però que a la seva vegada serveixen per generar un
munt de tòpics i anul·lar altres aspectes de la persona.
Des de petit, sempre he
valorat la singularitat de les persones per damunt d’altres aspectes més
generals. Valoro a la gent del meu entorn per qui és ell o ella, no per una sèrie
d’atributs acordats socialment. Reconec que aquesta obsessió meva per la
singularitat m’ha provocat, en algunes ocasions, problemes. Algun moment de la
meva adolescència i joventut em vaig sentir en la més estricta solitud perquè
no prenia partit per cap identitat dominant en concret.
Sota la pertinença no reflexionada
a un col·lectiu, a vegades, es defensen coses indefensables: Un corrupte català
és menys corrupte que un d’una altra nacionalitat? Tots els gais tenen bon gust?
Tots els esportistes són intel·lectualment curtets? Tots els científics són
tremendament racionals?... I podria fer milions i milions de preguntes més. Per
acabar: el besuc és un dels peixos que
utilitza aquest tipus de formacions.
