ESCARABATS

El divendres, durant la representació d’un dels texts més preuats de l'autor anglès Harold Pinter:  "Qui a casa torna", vaig matar un escarabat a escena. Actualment, em trobo interpretant el personatge de Teddy al Versus Teatre. En una de les darreres escenes, mentre els meus germans de la ficció (Rubén Serrano i Carles García) estaven atacant-me verbalment,  el petit coleòpter s'apropava a mi sense cap mena de pudor. No vaig tenir més remei que matar-lo. L’animal va tenir un protagonisme especial, sobretot després de la meva subtil trepitjada i més encara quan unes noies del públic van veure la meva execució i no van poder evitar riure. De fet, la cuca en qüestió (gosaria a dir que era d’esperit exhibicionista), després que jo aixeques el meu peu (l’arma executora), va iniciar la seva particular dansa de la mort: va avançar, va girar sobre si mateixa i, finalment, es va tombar quedant amb les seves potetes de cara al cel, movent-les de manera espasmòdica com si demanés clemència a algun déu animal. El final definitiu va ser més prosaic, quan la meva dona de ficció (Karme Màlaga) va entrar a escena i mentre m’aixecava, ignorant on era la bestiola, vaig notar un cruixit provocat pel taló de la meva sabata. En aquell precís instant, vaig saber que la espontània vedet havia desaparegut definitivament i per sempre més.

Aquesta anècdota no tindria més importància si s'hagués quedat com un comentari més entre els companys de repartiment. Però aquest fet absurd, m'ha fet reflexionar sobre els quinze minuts de fama que tothom es mereix o hauria de tenir segons el desaparegut artista Andy Warhol. L'escarabat del Versus els va tenir. I jo, d'alguna manera, el vaig ajudar. Reconec que no m'agrada gens que s’utilitzi la meva feina a fi de potenciar el reconeixement dels altres i menys quan no aporten res a canvi. De la mateixa manera que el protagonista de la història (l'escarabat), hi ha moltíssima gent que aprofita el fet creatiu dels altres per a tenir el seu moment de glòria. No és just.

La revolució tecnològica existent ha permès que una sèrie de gent s’aprofiti de l’acte creatiu dels altres per a mostrar el seu teòric talent. En un altre blog, algú va comentar la nostra funció, evidentment crec que tothom té dret a opinar, considerar si una cosa agrada o no. Penso que és enriquidor sentir les opinions sobre el que s’ha vist. Però estic en total desacord quan algú aprofita el nostre treball per teoritzar i sentenciar com s’ha de muntar tal autor o tal altre. És molt fàcil desmuntar el que està creat, fins i tot, és molt fàcil crear sobre una proposta ja creada. El què és realment complex és iniciar un procés des del zero absolut. Trobar-se davant l’escenari buit i iniciar la primera passa, dir les primeres paraules. En definitiva, prendre el risc i emprendre la construcció del que serà el futur espectacle.

No m’agrada la gent que en sap més que els entrenadors de futbol professionals i que diuen que utilitzarien les tàctiques més oportunes per fer guanyar l’equip, no m’agrada la gent que  en sap més que els pintors i no han agafat un pinzell en la seva vida, no m’agraden la gent que dirigeix teatre des de l’intel·lecte i no ha fet mai un esforç creatiu...  i la llista podria continuar... Són com l’escarabat que vaig matar a l’escenari, es volen apropiar del meu moment pels seus quinze minuts de fama.